Andròmines

Demà, diuen, és sant Joan. O el solstici. La nit més curta, el día més llarg. Ho aprofito. Repasso la casa, obro armaris. Hi ha roba, llibres, fotografies, records diversos de coses que han passat i que ara ja només són records diversos. M’entretinc a mirar-m’ho tot i no m’hi reconec. Els records no són records: són fantasmes. M’esvero, m’espanto. Començo a fer piles de coses. Piles de roba, de llibres, de fotografies, de records diversos. Al final faig una pila d’armaris. M’assec a l’oreller i espero.

Truquen el timbre. Són els vailets, que venen a mirar si tinc andròmines per cremar. Els senyalo les piles. Els vailets s’afanyen. Tenen moltes cases per desembarassar. Riuen, com si la seva feina fos divertida. Els miro, i penso:
Són uns inconscients.
Ho baixen per l’escala fent cadena. Les piles passen de ma en ma, sense que ningú s’aturi a mirar de què estan fetes. Pels vailets, les meves piles ja són cendres abans de ser cremades. No es sorprenen quan han deixat la casa buida. Tampoc es sorprenen quan els demano que passin al final, quan la foguera sigui tan alta que ja no la puguin fer més alta.
La casa és buida. Les parets blanques, els armaris s’han escapat. Les piles han desaparegut. Només jo, i l’oreller. L’estona passa. Fora, al món, la pila de piles es deu anar fent grossa.
Truquen a la porta i els ho demano. Tampoc ara es sorprenen. Es miren i somriuen, com si pensessin un altre.
M’han agafat, com si fossin palanquins orientals traginant un mandarí en un oreller pel carrer. Dos agosarats s’han enfilat a la pila, i m’hi han deixat, coronant-la. Han encès el foc.
Fora del foc, al món, davant meu, tothom, els més amics també, ballen i mengen coca. Miren la foguera, i quan em veuen allà enfilat diuen:
Lògic.
Video: El Petit de cal Erill canta la Decapitació II, de Pere Quart. Així ho veuen uns nois i noies de segon d’ESO (amb els seus tutors)

Perdut al corral de la moral

Els altres són el preu del pecat original. Puc no creure en Déu, ni en la religió, ni en els capellans. Puc ser d’esquerres, republicà, independentista. Puc ser francmaçó o de l’Athletic de Bilbao. Ateu, agnòstic o fer-me Hare Krishna. Però no puc treure’m el sentiment de culpa del damunt. Culpa per tot: per ser com sóc, pel mal que he fet, pel mal que puc arribar a fer, per no saber ser feliç, per no saber, tampoc, fer feliç. I em fan por els altres, precisament perquè els estimo amb deliri, tant que no puc permetre’m el luxe d’embrutar-los aplegant-m’hi.

L’home és un animal social, va dir un filòsof que passa per raonable en un segon de follia. Però com que ho va dir ell, el d’Estagira, va passar a ser canònic. Raó de ser del merder de la societat. Néixer és ser escopits al corral de la moral, deia la meva segona belga preferida. I va escriure les Memòries de l’emperador que s’estripa les venes dels turmells, fins que l’ànima que vivia –creia ell- en la sang que s’escolava, va xopar les tovalloles que havia posat davant la porta, a fi que ningú no pogués sospitar que el vell emperador condemnat a prosa es llevava la vida.
Nego la major. No sóc cap animal social, o, si mes no, no ho sóc en la meva qualitat d’individu. Com a individu sóc animal a seques, i la societat apareix com una nosa.
La societat és un altre, el meu enemic. M’ha xiulat a l’orella que estar sol és una dissort, i jo he passat anys creient-ho. I m’he forçat a estar amb els altres, encara que no en sabés gens. I, com que no en sabia, el resultat ha estat desastrós. I, clar, me’n sento culpable. Però pel fet de no creure en Déu, en la religió o els capellans, pel fet de ser d’esquerres, republicà, independentista, francmaçó o de l’Athletic, tampoc crec en la redempció. Per tant, condemnat a culpa.
Fent l’esforç de mantenir lligams amb els altres, enganyant-me i, per tant enganyant, penjat de les paraules com si em lligués a un clau roent he fet política, he tingut amics. He estimat i he fet com si estimés. He volgut oblidar que quan tenia vint anys vaig dir en públic que passava les meves millors estones sol. Quina oportunitat perduda! Quants anys perduts! Quanta mentida!
Foto: Una caravana en mig del desert. Jo me la miro.
Video: Civilment, la meva vida s’ha acabat… la meva ànima roman, condemnada, en aquest món.

Escriure al terrat derivant a Duran Lleida

A l’estiu la llum és mandrosa, sobre tot a l’hora de plegar. Algú diria que la mandra a l’hora de plegar sembla, més aviat, un indicatiu de feina. Però és que no estava pensant en la mandra relacionada amb el temps, sinó, més aviat, amb la mandra considerada com una actitud acostada a la lentitud.

A l’estiu la llum marxa poc a poc, com si demanés perdó de fugir. Com si li costés. Per això ara sóc al terrat, gairebé a quarts de deu de la nit i escrivint, curiosament, amb llum de dia, I tot just fa una setmana de juny! És a dir: encara en falten dues per poder dir, tècnicament, que ja som a l’estiu.

Fora del terrat, al món. en Duran Lleida fa veire que plega, com ja va fer fa anys. Defensa a dents i urpes la seva convicció política, que, en el seu cas, sembla més aviat una convicció personal. És fàcilment resumible: jo (en Duran) sóc necessari. Aprés moi, le déluge, dirien tres-cents kilòmetres amunt, on diuen que la gent és rica, culta i tot allò que ja se sap.

En Duran, al llarg de la seva carrera més de gestos que de fets, també recorda un Hamlet histriònic, un Hamlet d’Actor’s Studio, sobreinterpretat. La manifestació d’un dubte: sóc o no sóc?

En Duran Lleida ja és grandet, i hauria de saber que en els grans moments els dubtes fan nosa, i passen factura. Si en Duran se m’adrecés i en digués:

Ep, tu, noi… que èn penses? Sóc o no sóc?

Jo li diria:

Què vol que li digui, Duran. Jo diria que vostè, senzillament, és sobrer,

Foto: Dos Durans pel preu d’un

El temps és la mesura de totes les coses

Observeu atentament la imatge que encapçala aquesta rucada. Feu-vos vostres els colors. Rumieu de quina manera feu servir el vostre temps. I decidiu si és la millor manera per treure’n tot el suc. El suc que sigui: eficàcia a la feina, recursos econòmics, kilograms de benestar, dosis de bon humor o intensitat en les vostres relacions. El cercle té vint-i-quatre hores, és a dir, és com un rellotge, però de tot el dia, i la distribució que hi ha és indicativa, no serveix per altra cosa que per definir un codi de colors ben arbitrari. Vosaltres podeu posar els vostres colors.

No tinc el gust de conèixer Mason Currey. Però així, d’entrada, us haig de dir que em cau bé. Entre 2007 i 2013 es va dedicar a recollir dades i anècdotes relacionades amb les rutines quotidianes de gent famosa. No famosa a la manera de sortir i la tele i tal, clar, sinó de la mena de fama que transcendeix la història i que fa que una persona esdevingui un personatge històric. Ho va fer en un bloc, Daily Routines, que ara ha tancat, perquè va passar la informació que va recollir a un llibre que no us costarà trobar, si és que el tema us interessa. De tot plegat se n’ha fet una infografia (una mena de pòster gegant) que és entretinguda perquè recull els horaris vitals de setze personatges històrics. Els que sóm xafarders de mena, de la mena de xafarders d’abans volem dir, ens sentim una mica voyeurs quan entrem en la intimitat dels homes i les dones transcendents, i ens agrada imaginar anècdotes construïdes al damunt de les dades -certes o no- que en tenim.

Per tant, aquesta rucada només és això: la primera de les disset que, sense cap mena de periodicitat triada, faré servir per omplir els dies que no tingui ànims per rucar al meu caprici. Feu-la servir, doncs, de guia de pantones pel que ha de venir i/o d’estímul mental, tan poderós -o poc poderós- com vulgueu.

Ah! I no us perdeu el video que segueix!

 

Imatge: Treta d’una infografia obtinguda a la publicació digital Actualitté

Video: El reloj, de Los Panchos, ensucrada i… una albada, com les de tota la vida.

 

El rei abdica, les sirenes canten

Tenim un bon joc. Fins ara els adversaris no han estat a l’alçada del nostre joc. Per primera vegada han fet una jugada forta, i que no s’acaba aquí. No podem saber si realment volen jugar fort. És un farol. En seguiran més. Bones paraules, guanyar temps. Ja ens vam deixar enganyar una vegada. Alguns sabent-ho. D’altres, sense saber-ho. Tenim una recepta d’eficàcia contrastada. Contra els cants de sirena que vindran, lliguem-nos al màstil i tapem-nos les oïdes. Som els nostres amos i els nostres criats. 

Imatge: Ulisses i les sirenes, camí d’Ítaca (peça de ceràmica àtica del segle V aC.

Vídeo: A l’estat d’Aragua, a Veneçuela, celebren el Sant Joan amb uns cants a capella anomenats sirenes. Es fa difícil tapar-se les orelles per no sentir-los.