Les incerteses, de Jaume Cabré. Capítol 1. Com una font, la paraula

Les incerteses, de la col·lecció A tot vent, de Proa, és un llibre de 188 pàgines, dividit en 10 capítols, precedits d’un pròleg. Són aquests:

  1. Com una font, la paraula
  2. El plaer de narrar
  3. De kyries i valquíries
  4. Solituds infinites
  5. El valor del silenci
  6. Bou per bès tia grossa
  7. Un línia perdurable
  8. El moment culminant
  9. El meu viatge a Viena
  10. La impunitat impossible

La primera sorpresa amb què em topo és la referència a en Tòfol Trepat. El vaig conèixer com a músic de La Locomotora Negra, em va agradar saber que era professor d’història, després més, quan vaig llegir el blog que alimenta de tant en tant, i ara encara més, quan el sé amic de xerrada d’en Jaume Cabré, de qui, fins i tot ha escrit un llibre, editat per Dèria editors, a la seva col·lecció Què pensa.

D’una o altra manera, en qualsevaol cas explicitada pel propi Cabré, Les incerteses continuen l’estel·la de El sentit de la ficció i de La matèria de l’esperit. Les tres són llibres de reflexió en les que l’autor passa comptes amb l’esforç que li ha costat construir les seves monumentals novel·les. Concretament, L’ombra de l’eunuc, Les veus del Pamano i Jo confesso, per omplir l’immens horror uacui que m’aclapara quan acabo una novel·la.

Quan començo una novel·la mai no sé què vull fer (pàg. 14)

La manera com Cabré va explicant com van anar sortint les idees que, teixides (bon terrassenc…) van constituir Jo confesso he recordat dues menes de making-off d’altres novel·les, com ara el pròleg de Mirall trencat, de la Mercè Rodoreda, o les Postil·les al Nom de la Rosa, d’Umberto Eco. Em crida l’atenció la referència al seu paradis perdut, el seu refugi de Sant Pere de Burgal, a la Vall d’Àneu, que jo no coneixia. Aquestes idees en brut tenen orígens diversos, i sovint prenen primer forma de conte, que comença a dibuixar personatges i espais. Els espais, es dedueix, són llocs coneguts per Cabré, que els ha visitat i, fins i tot, i ha establert vincles, en forma de records i vivències. Tot sembla, doncs, una cadena o una xarxa, amb uns enllaços que funcionen misteriosament per acabar construint un monument.

Els violins i altres instruments de corda han estat sempre proclius a esdevenir llegendaris. De tots els instruments, i sense veure’m en cor de defensar-ho massa, crec que només els orgues, per la seva adspripció física a un espai, i els instruments de corda tenen aquest glamour que els dona la pàtina de temps. Els pianos no hi són aliens, però no em negareu que no és ben bé el mateix. Allò que ignorava és que sovint, aquests instruments llegendaris, amb segles de vida, són propietat de fundacions que els cedeixen a intèrprets amb prou renom com per afegir un polsim de valor al propi i immens valor de l’instrument. Penso, lògicament, en la pel·lícula El violí vermell, amb el seu vernís tacat de la sang de la dona estimada pel luthier. I, del repàs que en Cabré fa de diferents quartets de corda històrics (Joachim, Juilliard, Pro Arte,hagen, Casals, Quixote, Gerhard, i sobre tot, el Budapest, i el que van formar als anys 80 del segle XVIII, ocasionalment, Haydn al cello, Mozart a la viola, Jan Vanhal i K.D. von Dittersdorf, als violins).

Per cert, un dia que filosofava Jascha Heifetz va dir: “Què fa un rus sol? És un anarquista. Què fan dos russos? Juguen a escacs. I que fan tres russos? Una revolució. I quatre russos? El Quartet de Budapest. (pàg. 23)

Afirma Max Aub que ets d’allà on has fet el batxillerat. (pàg.24)

Un motiu com aquest va dur Cabré a situar en un pis de l’Eixample (València-Llúria, tan a prop del carrer Bruc) un altre dels escenaris centrals de Jo confesso. I això el porta, a Les incerteses a dedicar unes pàgines als noms dels carrers.

Denominar un carrer amb el nom d’un escriptor és honorar l’escriptor i honorar la vila que ho fa, que es reconeix com a lectora. (pàg. 26)

És en aquest punt que m’adono de què Cabré construeix com el mètode de la volva de neu. Té una idea petita com un pinyol, la treballa i la converteix en plançó, després mentre rega aquest, li ve un altre pinyolet, i el fa jugar amb el primer, i construeix primer una mena de bosc, que després domestica amb paciència jardinera, fins que, com ell mateix diu, decideix donar per definitivament inacabada.

…allò que valoro tant, que no és redactar una novel·la, sinó aconseguir que durant uns anys de la meva vida en evolució, la novel·la creixi i maduri amb mi. (pàg. 31)

Un pensament sobre els morts i la llengua, el porta a evocar una de les seves darreres lectures, La família Másher, escrita en jiddish per Der Maister (L’ocult), pseudònim de l’ucraïnès Pinhas Kahanovich, i a pensar en una llengua que es more. Recollint una cita de Josep M. Nadal. parla de les paraules de Rachel Ertel:

Elle ne peut pas ne pas avoir été… Aujourd’hui ce n’est doncs pas le yiddish qui se transmet. C’est son absence. Et cette absence est héréditaire. (pàg. 32)

I, de sobte apareix el tema: la construcció de la novel·la. Duna manera que ens recorda la definició que Miquel Àngel va fer de l’escultura, o l’objectiu de descobriment, de fer aparèixer, que tenia la filosofia pels grecs.

En l’elaboració de Jo confesso han predominat les incerteses. Paradoxalment, és a partir del dubte, de la boira al mig del camí que em sento incentivat a explorar el món que tinc al davant, probablement perquè vull descobrir l’entrellat de tant de misteri. En algun lloc he dit que a la pàgina en blanc ja hi ha la novel·la que encara no he fet. La meva feina és desenmascarar-la. (pàg. 33)

Al cap de vuit anys tens moltes pàgines escrites, amb molts personatges amb cara i ulls, amb línies argumentals de les quals t’has enamorat i… la terrible presència de la incertitud. (pàg. 34)

Escrivint descobria històries que amb una reflexió posterior prenien un sentit o un altre. (pàgs. 34-35)

Escriure és un plaer. Escriure vol dir lligar mots amb mots i convertir-los, amb l’ajut que ofereix la complexitat de la sintaxi, en mons. (pàg. 38)

Finalment, un poema de Vinyoli, d’on treu el títol del capítol.

LA PARAULA: Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món. (Joan Vinyoli, Les hores retrobades, pàg. 40).

Res no és real, de David Gálvez

En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de Gálvez, Cartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio Baroja: La novel·la és un sac on tot hi té cabuda.

Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Males Herbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta.

Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on viuen, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any.

La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat).

A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones.

El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços.

Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goya: el somni de la raó engendra monstres.

– See more at: http://www.vaive.cat/articles/res-no-es-real-de-david-galvez#sthash.xAHJPY7y.dpuf

En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de Gálvez, Cartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio Baroja: La novel·la és un sac on tot hi té cabuda.

Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Malesherbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta.

Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on vivien, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any.

La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat)

A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones.

El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços.

Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goya: el somni de la raó engendra monstres.

Publicat a vaive.cat