Novel·la: fil o calidoscopi?

Un dia, la Montserrat Roig em va dir que en Pio Baroja havia dit que la novela era un saco donde cabia todo. Qualsevol lector de novel·les sap que això és una veritat com un temple, i és, justament, aquesta definició la que fa impossible una definició precisa sobre aquest gènere literari caracteritzat per una llibertat extrema. La mateixa llibertat, en el fons, responsable de la dificultat extrema de crear noves novel·les clàssiques, és a dir, novel·les que suportin el pas del temps, i que, fins i tot, millorin amb el pas del temps, com si fossin vins negres de gran reserva.

Ara mateix estic llegint una novel·la que es diu Tot, de l’autor americà Kevin Canty. i ha estat justament la seva estructura la que m’ha fet pensar plantejar aquesta pregunta: si jo escric una novel·la, buscaré una trama d’un sol fil amb fills o una col·lecció de trames menudes, lligades per la continuïtat dels personatges, que donin una visió de conjunt?

Ja dic per endavant que les dues opcions em semblen lícites, des del punt de vista de qui escriu, però afegiré que la tria és molt important des del punt de vista de qui llegeix.

Qui llegeix, en efecte, una obra de les primeres característiques, té la impressió de seguir un fil, i l’eficàcia de la novel·la, en general, ve determinada pel grau d’abducció que exerceix sobre qui la llegeix. És veritat que el lector o la lectora d’aquesta novel·la tindrà les seves pròpies exigències de temps, i haurà de deixar el llibre més d’una vegada per fer altres coses exigides o desitjades. Però és també veritat que l’eficàcia de la novel·la resideix en el fet que les pauses en la lectura deixen el lector en suspensió, que es veu en l’obligació d’anar deixant i recuperant el fil de la narració,

En les novel·les construïdes a base de relats enganxats, tan pròpies dels escriptors cangur, i de les escoles d’escriptura, el lector té una visió calidoscòpica de la història amagada darrera de la trama, i l’eficàcia del text resideix en la capacitat de construcció d’aquesta realitat amagada darrere dels relats que la componen.

Llegir una novel·la fil és, en el fons un exercici de disciplina, en el millor sentit de la paraula, i llegir una novel·la calidoscòpica demana un exercici detectivesc. La primera respon a un model més clàssic d’escriptura. La segona, aparentment més senzill, s’adiu més a la naturalesa fragmentària dels nostres temps.

Si penso en la meva novel·la, haig de pensar que la novel·la fil s’adiu més a la meva naturalesa, però… i la disciplina que cal per deixar-se abduir? Com deixar que una història et xucli?

La resposta, vàlida per qui escriu i per qui llegeix és exigència. Que de cap de les maneres pot ser un terme pejoratiu, sinó una condició necessària per ser eficaç.

Imatge: Treta d’aquí.

La meva DUI

El nom no fa la cosa, diu aquella mena de persones que també diu que tot és relatiu, i que, per tant, no sol tenir idees definides i acaba per acceptar realitats forassenyades.

Quan a Itàlia es va plantejar la re-fundació del vell i poderós Partit Comunista, i no sabien com definir l’artefacte polític que l’havia de substituir van acabar per definir-lo provisionalment així: la Cosa.

També hi ha els que juguen amb aquest relativisme avui dia tan present, i segresten les paraules a fi de fer passar bou per bèstia grossa i guanyar la batalla dels mots, que és com dir la batalla de les idees.

Per això, en l’àmbit d’això que em convingut a anomenar el procés, tothom parla de democràcia, fins i tot aquells que no en saben un borrall, perquè els sembla que els dona avantatge en l’àmbit de les idees.

Passem la prova del cotó? Veiem com parlen de democràcia aquells que…

…no condemnen el franquisme.

…van aprofitar l’amnistia per fer perdonar els torturadors.

…canvien la Constitució quan ho diuen cancelleries europees, i n’afirmen la inviolabilitat i la infal·libilitat quan ho demanen els ciutadans.

…es neguen a sotmetre al veredicte de les urnes les accions necessàries per assolir objectius polítics legítims.

…una vegada assoleixen la capacitat de tenir tots els monopolis -el de la llei, el de la violència, el dels diners- tanquen amb tots els mitjans al seu abast -també els il·legítims- les escletxes per on es poden colar idees que puguin alterar aquesta capacitat.

…determinen on comença la capacitat de definir una col·lectivitat, sigui nacional, veïnal o d’interessos

…condemnen a una o dues generacions, de moment, a viure amb una constitució que no van poder votar, i que els ha estat imposada com si d’una herència paterna es tractés. Sense tenir en compte que aquella era una constitució pensada, sobre tot, per superar el passat, no per encotillar el futur. Si més no, és el que em van vendre.

Parlen de democràcia, en definitiva, els que se’n beneficien.

I quan els demòcrates parlem de democràcia, aleshores, no som demòcrates. Perquè som una amenaça.

Ho diré amb totes les lletres. Vaig votar el 9 de novembre, vaig anar amb els mitjans de què disposava a la porta del Palau de Justícia els dies 13 i 15 d’octubre, malgrat la llunyania que tinc amb el que representa l’Artur Mas. I, a més, que sàpiguen que hi vaig anar perquè defenso i anhelo la separació de poders i la independència judicial de debò. i perquè sé íntimament que aquesta trepa de rosegadors, que si que amenacen, la tenen segrestada.

Maquiavel ha fet fortuna: el fi justifica els mitjans. És a dir: qualsevol mitjà és bo per aconseguir el què vols. Queda demostrat: la d’Espanya és una democràcia maquiavèl·lica.

Un vell acudit deia que la justícia militar és respecte de la justícia el mateix que la música militar és respecte de la música. Quan jo dic que no accepto la justícia espanyola, vol dir que entenc que hi ha una  justícia diferent de l’espanyola. Perquè no accepto cap mena de monopoli. Ni tan sols el monopoli legal. Hi ha justícia que no és espanyola. Només és justícia, sense adjectius que en restringeixen el sentit.

Click! He desconnectat. Que bordin el que vulguin. Ja no els reconec. Aquesta és la meva DUI.

Imatge: Wahab, publicada al suplement Ara humor, del diari Ara, el gener o febrer de 2012.