Sembla que dormi!

Sembla que dormi!

Sembla que dormi!

Segur que ho heu sentit moltes vegades. Sempre al mateix paisatge. Sempre el mateix context. Una habitació petita i freda, amb un sol element moble al mig, un vidre a la paret, com si es tractés de la sala d’interrogatoris d’una sèrie americana i el que queda d’aquella persona que fa unes hores era el vostre familiar, amic, amb qui manteníeu una relació del caire que fos. Quan he escrit, efectivament, he pensat que la comparació amb una sala d’interrogatoris no era cap bestiesa.

Perquè en aquest context concret es susciten totes les preguntes possibles, barrejades amb records i més preguntes d’entre totes les possibles. I ben poques respostes. Ja tinc edat per haver estat diverses vegades en la situació d’acompanyar el meu silenci al d’una persona que ha plegat d’existir. Recordo els seus rostres, estranyament iguals, perquè la feina del tanatoesteticista és recordar-nos que, com martelleja la nostra tradició cultural, la mort ens fa iguals a tots.

El que més recordo dels rostres dels meus morts és aquella boca convertida en un fil, i els ulls tancats d’una manera que no s’assembla gens als ulls de la gent que he vist dormint. La diferència està en la força. Els ulls dels morts semblen tancats sense força, com si les parpelles estiguessin en posició de descans. He trigat molts anys a saber, suposo que és veritat, que de fet els llavis i els ulls dels morts estan cosits. Com si la feina del maquillador que ha tingut cura per darrera vegada d’aquell cos fos la de certificar, amb fill i agulla, que aquella persona que va ser, ja no podrà dir res més, ja no podrà veure cap altre paisatge.

Encara una observació, exclusivament personal. Els rostres dels meus morts pesen més que els records. Quan penso en ells, la primera imatge que em ve al cap, la seva foto de carnet, és la que tenien estirats al bagul. Després, si persisteix el record, canvio, i els veig de nou actuant amb mi, comunicant-nos, aprenent, ensenyant, convivint.

Sempre ho he sentit: Sembla que dormi. és una frase estúpida, no només perquè no aporta cap consol. A més provoca més dolor. Quan saps que estàs amb algú que dorm, saps també que despertarà. Ells, no. Ells han marxat, o han fugit. Els trobo tant a faltar…!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada