Un suport incondicional a Pedro Sánchez

Un suport incondicional

Un suport incondicional

Un suport incondicional a Pedro Sánchez podria ser, des de la meva opinió una jugada interessant pel futur de Catalunya.

Com he dit moltes vegades, jo no sóc un independentista de tota la vida. Me n’he tornat, però no prou com per creure que en les faccions polítiques de l’independentisme n’hi hagi cap en què m’hi pugui sentir còmode, ideològicament parlant. Però també crec fermament, quan està en joc la independència del país, i tenint en compte que el marc autonòmic no ens permet fer res extraordinari en el terreny de les idees i la seva posta en pràctica, m’he convertit en un home pràctic. És des d’aquest punt de vista que crec que els partits independentistes catalans haurien de donar suport incondicional a Pedro Sánchez, per fer qualsevol tipus de govern alternatiu al del PP.

Entenguem-nos. Ni tinc cap simpatia especial pels socialistes, ni tan sols em cau bé aquest senyor. Però si que voldria posar en relleu els avantatges d’aquesta maniobra.

  • Si els suport és incondicional cap a una banda, també ho és per l’altra. De manera que des de Catalunya podrem continuar seguint els fulls de ruta que el Parlament decideixi, sempre que el carrer els aplaudeixi.
  • El govern espanyol, presumiblement del PSOE i Podemos, tampoc estaria obligat  a deixar de portar al Tribunal Constitucional o on cregui convenient les actuacions que, en marc democràtic en què ens hem situat, puguin decidir les nostres institucions. Però els costaria enormement fer-ho, perquè estarien obligats per vergonya política a buscar el famós diàleg per trobar solucions polítiques als problemes polítics, o a fer-ho veure. Si no hi ha condicions, i el full de ruta està aprovat pel Parlament, el nou govern d’Espanya tindria com una urgència resoldre el tema català, des de la seva exclusiva òptica. En canvi, a Catalunya no en tindríem cap d’urgència: seguiríem aprovant les lleis de transició i barallant-nos entre nosaltres sobre si RUI o si DUI.
  • Fent-ho d’aquesta manera, els independentistes, curiosament, es mostren com a salvadors d’Espanya, i els que han contribuït a fer fora els gàngsters del PP, amb el maquiavèl·lic Rajoy al capdavant. Si ve això augmentarà els recels en mitja Espanya -la de Frascuelo i de María– també generarà simpaties en l’altra mitja, que de fet, com es demostra, tampoc arriba a mitja.
  • Si, cosa que no crec, el PSOE i Podemos i altres satèl·lits tenen prou força com per reformar o refundar la Constitució espanyola, doncs que facin. Els grups parlamentaris catalans i el país en general, a veure-les venir. Són ells que han de fer ofertes. Depenen de nosaltres, perquè seríem els independentistes els que tindríem la clau de la governabilitat d’Espanya.
  • Si Espanya tingués un govern d’aquestes característiques, l’actitud dels independentistes a Espanya no hauria de ser menaçadora i xulesca. Hauria de discutir i aprovar tots els temes que no vagin en contra de les lògiques del nostre procés i les capacitats de Catalunya.

Totes aquestes consideracions es fonamentades en el suport no negociat i incondicional a qualsevol govern alternatiu al de Rajoy. Podria passar aleshores que Ciudadanos reconsiderés el seu mantra de convertir Podemos en un anatema, en un ramat d’empestats que embruten la verdor immaculada i immaculable de les terres d’Espanya.

Discutir aquesta opció després d’unes terceres eleccions té un risc, que es pot acceptar en el terreny de la temeritat política: els nous resultats podrien fer-lo impossible. Però si s’accepta l’atot, i es guanya, fer-ho en una Espanya encara amb més urgències internes seria un trumfo excel·lent. En qualsevol cas, si finalment Sánchez i Iglesias parlen, també seria possible.

La única condició és que no hi hagi condicions, per no tenir les mans lligades. Perquè aleshores serien ells els que haurien decidir com i què juguen.

No cal dir que aquesta participació es fonamenta en la paradoxa de que a mi, en aquests moments, no m’importa gens el que passi a Espanya, i també des de la convicció de que no podem esperar res d’Espanya que vingui amb interessos. Perquè jo, mentalment, ja he desconnectat.

Un gripau de bon empassar

Glups!. Aquesta és l’onomatopeia que es fa servir quan algú ha d’empassar-se un gripau. Aquests dies he après una lliçó dolorosament feliç. Parlar abans d’hora és parlar a deshora. O que la prudència és una gran virtut. Digueu-ho com vulgueu, gent de la CUP. Jo només us vull demanar perdó

i corregir els meus auguris. Com he dit altres vegades, no sóc un incondicional, ni un gruppie del vostre moviment. però us reconnec virtuts que jo no tinc en absolut, i per això us admiro. També ajudeu a que les coses vagin cap al lloc on, moderadament, m’agradaria que anessin. Per això us estimo.

Només tinc una excusa: en Baños va pensar el mateix que jo! Imagino que ara mateix deu estar fent: Glups…!

Imatge: Ara Info. Diario de Aragón

La zona de comfort de la CUP

Tot ha sigut un miratge. La CUP ha decidit no bellugar-se de la seva zona de comfort. Ha sigut il·lusionant veure’ls sortir de la llodriguera per uns mesos, o anys, i sentir-los parlar de com, ara si, les seves lluites al carrer a les associacions, a les entitats, amb els obrers, els estudiants, amb els oprimits de tota mena i condició tindria continuïtat en els passadissos de palau. Però per subsistir en dos hàbitats diferents, qualsevol animal necessita capacitat d’ambivalència i un mínim protocol d’adaptació. És un dubte etern. I jo, fins i tot quan m’he mogut entre domassos, sempre he pensat que els polítics funcionen millor quan senten l’alè de la gent al clatell. Però la CUP, encara que ho vulguin, no són la gent.

La roda de premsa que acabo de veure és un exemple, per mi, de com la CUP, o la coreografia que han triat per fer-se els irreductibles (dissortades paraules seves, que em sembla que camuflen futures desercions sonades) ha estat un exemple d’això. Veient la roda de premsa demanant JuntsxSí que renunciin al seu cap de llista he recordat aquell cap sangonós de la pel·lícula de Monty Python, a qui, després h’haver-li tallat els dos braços, les dues cames i el tors, fa saltirons per terra, esquitxant de sang els conills dels bosc i demanant l’adversari que es rendeixi i, de passada, titllant-lo de covard per no fer-ho.

Han sigut incapaços de pair els domassos. No els ho retrec. No sóc de la CUP, i m’ha agradat pensar que durant uns mesos he estat representat sota les aranyes del Parlament i als escons de vellut vermell, on no es pot fer el mateix que es fa al carrer. I no pas per hipocresia, sinó per supervivència. Però ens hauríem estalviat maldecaps si haguessin assumit la seva naturalesa animal de talps o d’altra bèstia fotofòbica abans de fer el salt als escenaris. Perquè quan jo hi vaig confiar, de bona fe (i ho dic sense cap mena de penediment, ni tan sols de retret) esperava d’ells aquesta mena d’intel·ligència que els permetés de sobreviure sota la llum artificial de les càmeres, on també, gent de la CUP, es juga el futur amb unes regles que no són les vostres.

Us vau marcar uns objectius. No els heu aconseguit. No passa res: heu fracassat. Us auguro un futur feliç, en el refugi còmode de les vostres coves, amb la companyia edificant de la vostra gent, sortint al carrer per fer heroiques lluites que sense cap mena de dubte canvien -van canviant, seria més just dir- el resultat de la història. Però no al ritme de la vostra voluntat exclusiva, sinó com a resultant dels centenars de forces que treballen en el tapís dels fets històrics. També dels que no són de la CUP. I poc a poc. Desesperadament poc a poc.

El procés com a bicicleta

Quan una bicicleta deixa de bellugar-se, cau. Com els processos. Tots els processos. El Procés, també. Potser més encara, perquè hi ha els adversaris que esperen que redueixi prou la velocitat per donar-li l’empenta definitiva, fer-lo caure i fer-se un panxot de riure. Haurien demostrat que tenien raó: només era un suflé. Però és que els suflés no estan pas pensats perquè es desinflin. Només ho fan quan no s’han treballat correctament. Si no passa cap accident desafortunat, els suflés acaben essent unes menges delicioses, fermes i esponjoses. Jo n’he menjat de boníssims. En resum, us diré que només els maldestres creuen que el destí final dels suflés és desinflar-se, i acabar convertits en una massa tova i informe, que s’escampa damunt del plat com una mena de líquid mig espès, mig viscós.

Dissortadament, hi ha arguments per pensar que el Procés du aquest camí. I potser comença a ser hora de pensar en repartir responsabilitats. Fins i tot ara, a pocs dies de resoldre la incògnita de si el país tindrà o no un govern per mesos que tingui com a feina construir eines d’estat. El que passa és que tot plegat ja cansa. L’únic element positiu de tots aquests mesos és la il·lusió dipositada per mil·lions de catalans i catalanes. Una il·lusió que el corporativisme polític està malversant o ha malversat del tot. No em feu dir a mi quins crec que son els responsables de la desinflada -anava a dir ridícul- que estem a punt de patir, amb o sense govern. Tinc els meus arguments, i, en una conversa assenyada, miraria de  demostrar les responsabilitats del president Mas en que tot acabi malament. Però sé que no pot ser l’únic. Els partits polítics, els col·lectius de persones unides darrere d’un ideari polític, desenvolupen estratègies de cohesió interna que acaben sent tiràniques i, sobre tot, alienes a la comprensió de les persones que no miren de justificar les seves idees polítiques (que són tothom) a base d’encotillar-les darrere d’un corpus de cap mena. Però, ais, ara no tocava. Ara tocava superar cotilles, visió d’estat, saber posar-se per davant de les pròpies i exclussives idees, siguin de qui siguin. Primer de tot, ho haurien d’haver fet els que tenien més protagonisme. No hi hauria hagut excuses per ningú si s’hi haguessin posat des del primer moment. Qui sap si hauríen obtingut el suport de gent com jo, que no vol enemics entre els seus còmplices.

El moment d’enfrontar-se a l’estat era el 27 de setembre del 2014. Quan hi erem tots i hi erem junts. El 9 de novembre només va haver-hi una cosa positiva: la resposta de la gent. Després, tothom corre buscant el seu cau. Ppppppffffff… el suflé es desinfla. I tenim la culpa a casa. Caldrà concloure que, sense visió d’estat, no ens mereixem estat.

 

La meva DUI

El nom no fa la cosa, diu aquella mena de persones que també diu que tot és relatiu, i que, per tant, no sol tenir idees definides i acaba per acceptar realitats forassenyades.

Quan a Itàlia es va plantejar la re-fundació del vell i poderós Partit Comunista, i no sabien com definir l’artefacte polític que l’havia de substituir van acabar per definir-lo provisionalment així: la Cosa.

També hi ha els que juguen amb aquest relativisme avui dia tan present, i segresten les paraules a fi de fer passar bou per bèstia grossa i guanyar la batalla dels mots, que és com dir la batalla de les idees.

Per això, en l’àmbit d’això que em convingut a anomenar el procés, tothom parla de democràcia, fins i tot aquells que no en saben un borrall, perquè els sembla que els dona avantatge en l’àmbit de les idees.

Passem la prova del cotó? Veiem com parlen de democràcia aquells que…

…no condemnen el franquisme.

…van aprofitar l’amnistia per fer perdonar els torturadors.

…canvien la Constitució quan ho diuen cancelleries europees, i n’afirmen la inviolabilitat i la infal·libilitat quan ho demanen els ciutadans.

…es neguen a sotmetre al veredicte de les urnes les accions necessàries per assolir objectius polítics legítims.

…una vegada assoleixen la capacitat de tenir tots els monopolis -el de la llei, el de la violència, el dels diners- tanquen amb tots els mitjans al seu abast -també els il·legítims- les escletxes per on es poden colar idees que puguin alterar aquesta capacitat.

…determinen on comença la capacitat de definir una col·lectivitat, sigui nacional, veïnal o d’interessos

…condemnen a una o dues generacions, de moment, a viure amb una constitució que no van poder votar, i que els ha estat imposada com si d’una herència paterna es tractés. Sense tenir en compte que aquella era una constitució pensada, sobre tot, per superar el passat, no per encotillar el futur. Si més no, és el que em van vendre.

Parlen de democràcia, en definitiva, els que se’n beneficien.

I quan els demòcrates parlem de democràcia, aleshores, no som demòcrates. Perquè som una amenaça.

Ho diré amb totes les lletres. Vaig votar el 9 de novembre, vaig anar amb els mitjans de què disposava a la porta del Palau de Justícia els dies 13 i 15 d’octubre, malgrat la llunyania que tinc amb el que representa l’Artur Mas. I, a més, que sàpiguen que hi vaig anar perquè defenso i anhelo la separació de poders i la independència judicial de debò. i perquè sé íntimament que aquesta trepa de rosegadors, que si que amenacen, la tenen segrestada.

Maquiavel ha fet fortuna: el fi justifica els mitjans. És a dir: qualsevol mitjà és bo per aconseguir el què vols. Queda demostrat: la d’Espanya és una democràcia maquiavèl·lica.

Un vell acudit deia que la justícia militar és respecte de la justícia el mateix que la música militar és respecte de la música. Quan jo dic que no accepto la justícia espanyola, vol dir que entenc que hi ha una  justícia diferent de l’espanyola. Perquè no accepto cap mena de monopoli. Ni tan sols el monopoli legal. Hi ha justícia que no és espanyola. Només és justícia, sense adjectius que en restringeixen el sentit.

Click! He desconnectat. Que bordin el que vulguin. Ja no els reconec. Aquesta és la meva DUI.

Imatge: Wahab, publicada al suplement Ara humor, del diari Ara, el gener o febrer de 2012.