L’autèntic obrador de l’escriptor

L’autèntic obrador de l’escriptor s’amaga dins del seu cap. I necessita d’unes quantes, poques, regles. La primera és el respecte per l’escriptura. Tothom pensa. Per tant tothom té coses que pot dir i, per tant, tothom té coses que pot escriure. De fet, molta gent ho fa. Cada vegada més persones creuen que les coses que els passen a la vida, pel cap o pels dos lloc a l’hora, són explicables a través de la paraula escrita. Mai s’havia escrit tant com ara. N’hi ha que només ho fan en l’àmbit domesticat de les xarxes socials, i transmeten els qui, els què, els com, els quan, els on o els perquè de la seva existència en missatges condensats en tuits, o en posts de Facebook o Instagram. N’hi ha que esmolen més els seus pensaments i s’atreveixen a escriure el seu blog personal, el seu quadern de bitàcola. Finalment n’hi ha que escriuen llibres.

No tots els que escriuen, però respecten l’eina, el propi llenguatge. Els sembla més important allò que diuen o volen escriure que la manera concreta de fer-ho. No tenen voluntat d’estil. I jo crec que la voluntat d’estil és justament allò que separa un escriptor d’un escrivent. Ja fa tres segles que Buffon va dir: L’estil és l’home. Ara diríem l’estil és la persona.

Els que ens agrada llegir ens hem submergit de vegades en històries que semblen inodores, incolores i insípides, d’entrada. Però ens hem vist arrossegats pels recursos de l’escriptor, capaç d’infondre colors, olors i sabors a continguts aparentment inconsistents. Aquesta és la primera eina que qualsevol persona que vulgui escriure d’una manera significativa -és a dir, que signifiqui alguna cosa per a algú diferent d’ell mateix- ha de tenir en el seu obrador personal. El respecte pel llenguatge, el seu domini i coneixement, fins a la seva domesticació total. Perquè dominar el llenguatge vol dir poder-li donar forma, poder-li treure allò que li sobra fins trobar la paraula adient. Aquest domini, i no altra cosa, és allò que en diem estil.

L’obrador de l’escriptor

L’obrador de l’escriptor, amb el títol que es vulgui, és el primer capítol de qualsevol manual d’escriptura creativa. Tant li fa que sigui d’aquells que semblen d’autoajuda com si és dels que semblen més seriosos (amb la finíssima frontera que els separa). Tots comencen parlant de l’espai de treball on l’escriptor o aprenent d’escriptor han de compondre les seves obres mestres.

Parlen d’escriure en escriptoris, biblioteques, bars, sales d’espera dels aeroports. N’hi ha que suggereixen tancar-se al lavabo per a no ser molestats. Imaginen, i fins i tot inventen, llocs inversemblants per perpetrar l’obra literària. Acaben dient que tot és molt relatiu, que no hi ha normes. I la cirereta del final ve en forma de consell: busca’t el teu propi lloc, aquell que et faci sentir còmode, i fes-lo teu. Comença a escriure.

Jo no diré que el lloc de treball no és important. Però em vaig triar el meu abans de llegir cap manual d’escriptura creativa. El meu espai ideal per escriure és la meva taula, amb el seu ordre que es baralla amb el meu caos, o amb el seu caos que es baralla amb el meu ordre. Mai no la trobo perfecta, perquè mai la meva taula m’ha escrit cap línia. L’espai de treball és un accessori. Però el primer que ha de definir la persona que vol escriure és com és el seu espai de treball interior, quina és la seva actitud per escriure, perquè té la necessitat o la punyetera gana de fer-ho i perquè ho fa, que és tan com dir què vol aconseguir fent-ho. Després tot és més fluid.

És veritat que hi ha escriptors de debò que no han sabut o volgut mai respondre a aquestes preguntes. Sovint són els que pensen que la seva obra parla per ells, i no consideren interessant parlar d’ells mateixos o de les seves tècniques. Quan se’ls pregunta sobre això fan un gest de falsa modèstia i diuen:

La meva obra parla per mi. Llegeixi-la, i no haurà de fer-me perdre el temps amb preguntes tan íntimes.

La tria del narrador

Un dels primers problemes que es plantegen a l’hora d’escriure un relat, de l’extensió que sigui, és la tria del narrador. Aquest problema, que ja és considerable en el cas del relat curt, és pot fer un problema irresoluble en el cas de la novel·la, que exigeix una complexitat que és gairebé una condició del gènere. L’autor novell, que està convençut d’haver tingut una bona idea, que ha sabut convertir-la en una història convincent, i que fins i tot a desenvolupat una trama poderosa, s’encalla al moment mateix d’escriure la primera frase.

Em vaig llevar a les cinc o Es va llevar a les cinc? El problema es pot obviar en una primera instància, parlant d’un aspecte aliè als personatges, extern, com ara escrivint La ciutat sencera feia pudor de gas. Però molt aviat l’escriptor haurà de començar a escriure coses que passen a les seves criatures, i aleshores no hi ha subterfugis que valguin: s’haurà de decidir.

Quan comença el relat, l’escriptor sap que comença a explicar una història farcida de coses que passen a persones. Son coses i persones imaginats per la seva ment, i segurament el lector les acabarà convertint en altres coses i persones amb matisos diferents dels imaginats per l’escriptor. Per què aquesta és la regla del joc, gairebé la seva trampa, el seu truc. La convenció exigeix acceptar que el text escrit obliga a la interpretació d’una manera molt menys estricta que en el cas de la narrativa oral.

Si jo volgués escriure un relat amb persones probablement negligiria la primera persona, per una raó bàsica, que té que veure amb la meva manera de ser: diuen, i he acabat creient, que sóc una persona poc empàtica, poc donada a posar-se en la pell d’altres persones. El compromís de l’escriptor amb el narrador en primera persona, llevat que es tracti del gènere autobiogràfic, és brutal. El coneixement de l’escriptor del seu personatge narrador és tan total, tan obligat, que demana un desdoblament durant tot el procés creatiu.

Si triem la tercera persona haurà de decidir encara el grau d’implicació del narrador en la història, perquè d’ell depèn el coneixement que té dels fets narrats. Un personatge actiu en la trama, que assumeix el paper de narrador pot conèixer totes les vicissituds que explica o en pot tenir un coneixement parcial. En aquest cas, hi ha tècniques narratives o trucs que li permetran donar a conèixer prou dades de la història com per satisfer l’avidesa dels lectors.