L’èxit virtual acaba essent molt seductor

L’èxit virtual acaba essent molt seductor.

He robat aquesta frase a una entrevista amb Nathan Hill, autor de El Nix, publicada a El Periódico. Diu, entre altres coses:

Una manera de concretar esa sensación es la adicción a los videojuegos.
Cuando era pequeño jugaba con mis amigos a Supermario Bros y era una actividad muy social. El problema es cuando te sientes deprimido porque si todo te va mal en la vida, un éxito virtual acaba siendo muy seductor. Así estuve durante tres o cuatro años hasta que me dije que tenía que dejarlo y pensar más en mi novela. Hoy odio el hecho de que me robase tanto tiempo pero también creo que me ayudó a superar una etapa muy difícil.

Si bé és veritat que el protagonista de El Nix centra la seva addicció en els videojocs, també ho és que aquesta mena de reconeixement social es troba en altres espais de la virtualitat, tots ells inexplicables sense Internet. Rellegir-la m’ha fet pensar en la naturalesa humana d’Internet i en l’evolució de la meva relació amb aquesta persona líquida que acaba sent la xarxa.

Entre els molts canvis que Internet ha propiciat en aquest inici de mil·lenni hi ha sense cap mena de dubte el de la manera de comunicar-se. La missatgeria instantània i els xats han permès que nombroses persones es comuniquin entre elles, de vegades coneixent-se, de vegades en l’anonimat, de vegades disfressant,se, de vegades enganyant. El motiu que pot portar a cometre enganys a la xarxa -el xat és el terreny més adobat per fer-ho- poden ser diversos. Però aquest de naturalesa tant psíquica com social que apunta Hill és incontestable: buscar l’èxit social que substitueixi l’èxit real. No vull ara gratar en el concepte èxit, tant dels nostres dies i també tan contingent. Només vull indicar aquest camí de reflexió.

I si crec oportú fer-ho és per reconèixer el mateix que fa Hill en la seva entrevista i, de retruc en el seu llibre. Jo també he perdut molt temps buscant aquest èxit social a la xarxa, i ara odio el temps que hi vaig perdre i encara més: els trossos de mi mateix que hi he deixat. A diferència de Hill, a mi no em va ajudar a superar cap etapa difícil. No tinc cap justificació. A mi em va provocar l’entrada en una etapa difícil. I haver de conèixer de prop la infinita capacitat humana per a auto-enganyar-se.

El primer record

El primer record de l’Oskar, de El tambor de llauna, és el del moment de la seva concepció. És clar que l’Oskar era una criatura superdotada, que es nega a créixer i s’adona de les coses que passen.

El meu primer record està relacionat amb la mort. No sé quants anys tenia, però devien ser quatre o cinc. El meu amic d’escola es deia Lluís, i va morir d’una cosa que em van dir que es deia leucèmia. Avui, encara, quan algú esmenta aquesta paraula, quan la llegeixo, recordo aquell Lluís de qui no recordo res més que aquest record. No li veig la cara, no sé a què jugàvem. Només tinc el record del dia que em van dir que es va morir -o que se n’havia anat, potser- i de les ganes infinites que vaig tenir de veure’l. De manera que vaig demanar a la mare si em deixava anar a casa seva, a veure com era en Lluís després de morir-se. No em van deixar anar-hi, però després, amb el pas dels anys, sempre que he vist un mort o morta he viatjat amb el cap fins aquest primer record. Fa pocs mesos, quan m’acomiadava de la mare, recordava en Lluís, i em semblava veure’l esperant-la. Com si l’apressés.

Després en van venir més. Diria que el meu segon record tenia la fesomia d’una monja, Sor Maria Remei, que em lligava amb una bufanda de quadres vermells a la cadira a fi que no em bellugués tant. També recordo, o vull recordar, que jo em posava a viatjar per l’aula a quatre grapes amb la cadira lligada a l’esquena, com si fos la gepa d’un camell estrafolari.

Tinc més records, és clar. Però em sembla que són més aviat reminiscències de coses que els adults deien de mi, en la dèria que té la vida d’anar-nos embolicant en la seva xarxa a base de anar-nos convertint en personatges. Com quan em deien que llegia als tres anys, o que volia entrar al parque per llegir mentre esperava l’avi Juanito. I quan arribava em posava l’orinal de barret, després de pixar-me a terra. Mai m’ho he cregut, tot això. Sempre he cregut que formava part del rollo dels grans, entestats com estaven a esculpir-me a la seva semblança. Educació, deien.

El records no deixen de ser com la llegenda d’un mateix.

 

Sobre la saviesa

Avui, a les laudes de Montserrat s’ha llegit un fragment del llibre de la Saviesa, que venia a dir és bona per guanyar-se el respecte dels poderosos. Si calles, deia la citació, estaran expectants, i si parles, t’escoltaran amb atenció.

Paral·lelament, he topat amb una frase del gran Rubianes, que diu: Amb la quantitat d’imbècils amb carnet de tertulià, els savis callen.

No sé si al Rubianes li faria gaire gràcia que li comparin les troballes amb els llibres més severs de l’Antic Testament. Suposo que si, perquè semblava ser un home a qui tot el que passava al món li fes gràcia i l’indignés en la mateixa mesura. Allò més probable és que, justament en la mesura que s’indignava reconvertís la seva indignació en gràcia. Es la funció principal dels còmics, i la seva feina no s’acaba fent riure. L’objectiu fonamental d’un còmic conseqüent, a la vella manera dels bufons, és fer pensar, després de riure, això si.

En qualsevol cas, aquesta relació entre saviesa i silenci és una constant en la història, que, com sabem, no sol equivocar-se. I si ho fa, no s’està de res i ho fa en gran mesura, de manera més que tràgica. La escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido, deia crec que Fray Luís de León. Una altra cita que ens porta al silenci i al recolliment com a marc idoni per viure en estat de saviesa.

Si aixequem la mirada, sortim de les quatre parets del nostre coneixement i de les nostres idees (és a dir, dels nostres prejudicis), veiem un món on tothom crida i s’esgargamella, on els polítics quan parlen trivialitzen (en el millor dels casos), o bé menteixen, directament disfressant la mentida de necessitats de simplificació dels missatges, en favor de l’eficàcia comunicativa. I fent-ho, no s’estan de demostrar, a poc que s’hi reflexioni un parell de segons, que parteixen de la base que qui els escolta és, bàsicament, imbècil. Al món hi ha moltes males persones, però el percentatge a la política deu ser superior a la mitjana. També és ple de soroll, de brolla.

Primera vespertina

Ho he llegit en un llibre sobre creativitat a la biblioteca de Tossa. Ja ho havia llegit en un altre sobre escriptura i els benefici que comporta en un altre llibre a la biblioteca de l’Ateneu. Es tracta d’escriure un número determinat de pàgines a raig cada dia, sense planificació prèvia, en un moment destinat per fer-ho, El llibre de Tossa en diu les tres pàgines del matí.

Crec que he buscat i he trobat el moment. Es tracta, doncs, d’escriure encara que no sàpigues de què escriure, el que vagi passant pel cap, sense cedir al bloqueig, fins que el sentit s’imposi. És un mètode que no s’avé amb la coherència, però si amb la constància i l’adquisició d’hàbits.

Em sembla que el final de l’agost, amb les possibilitats que obre, l’inici d’un curs és un bon moment per intentar-ho.

Sé perfectament que el meu problema no és no tenir projectes, sinó no dur-los a terme. En el meu cas, el procés de procrastinació té una arrel clara: em distrec fàcilment. I també fàcilment converteixo les distraccions en excuses. Moltes vegades he intentat centrar els meus projectes, i sempre m’he embadalit en el com dur-los a terme com una excusa inicial per no fer-los. Dir que no estàs a punt, que falten recursos és una manera perfecta de negligir la feina i l’esforç de dur les coses a terme.

Després ve la dispersió i la manca de constància. He vist un abellot saltar d’una mongetera a un carbassó. Si jo hagués estat aquest abellot ara mateix jo seria en una altra planta i, i això seria el més greu, no recordaria les flors visitades. En quin moment de la meva vida devia decidir no recordar? Que la vida no tenia ni tan sols la justificació de crear moments viscuts?

Aquesta ha estat la meva primera Vespertina. Vol lloar amb més intensitat la creativitat que la Creació mateixa.

Una creença és una palanca

Una creença és una palanca

Una creença és una palanca que, quan s’activa, mou gairebé tot allò que conforma la vida d’una persona.

Sam Harris, El fin de la fe

Una creença és una fe? Més aviat és un convenciment. La fe sembla més aviat un conjunt estructurat de convenciments. En la mesura que un convenciment determina una conducta podem establir la importància certa que tenen les creences.

Però… què passa si volem escatir en quina mesura les nostres creences condicionen o afecten la nostra conducta? Més encara… què passa si no sabem identificar les pròpies creences? Passa que la conducta deixa de tenir sentit, passa que no sabem com explicar-nos a nosaltres mateixos.

Tanmateix, és absurd pensar que hi hagi ningú, sobre tot les persones amb conviccions fortes o fins i tot dogmàtiques en algunes apreciacions personals, que no tingui creences. Aparentment, però, aquest és un cas comú entre moltes persones, sobre tot si ens atenim al terreny estricte dels convenciments morals i religiosos.

Moral vs. religió

Dic morals i religiosos sense saber exactament si aquests dos conceptes són equivalents i intercanviables o, sinplement, alternatius. El sol fet que els escrigui separats i copulatius em diu que intueixo que no ho són. On és, doncs, la diferència que tot just intueixo?

La moral ens porta al terreny dels costums que regeixen la vida entre les persones; la religió ens remet a la transcendència. És en el fet que tant la moral com la religió es manifesten a través de creences, i, de fet, s’hi fonamenten. Només des d’aquesta constatació puc arribar a firmar que moral i religió no són conceptes equivalents, però són intercanviables en el cas que les conductes derivades d’ambdós conceptes són idèntiques i coherents amb les creences que les activen.

És a dir, si la conducta que tenim en la nostra relació amb les persones és la mateixa que mantenim en relació a la transcendència, moral i religió són conceptes indistints. però només les creences morals són obligatòries i constitutives de l’espècie.