L’obrador de l’escriptor

L’obrador de l’escriptor, amb el títol que es vulgui, és el primer capítol de qualsevol manual d’escriptura creativa. Tant li fa que sigui d’aquells que semblen d’autoajuda com si és dels que semblen més seriosos (amb la finíssima frontera que els separa). Tots comencen parlant de l’espai de treball on l’escriptor o aprenent d’escriptor han de compondre les seves obres mestres.

Parlen d’escriure en escriptoris, biblioteques, bars, sales d’espera dels aeroports. N’hi ha que suggereixen tancar-se al lavabo per a no ser molestats. Imaginen, i fins i tot inventen, llocs inversemblants per perpetrar l’obra literària. Acaben dient que tot és molt relatiu, que no hi ha normes. I la cirereta del final ve en forma de consell: busca’t el teu propi lloc, aquell que et faci sentir còmode, i fes-lo teu. Comença a escriure.

Jo no diré que el lloc de treball no és important. Però em vaig triar el meu abans de llegir cap manual d’escriptura creativa. El meu espai ideal per escriure és la meva taula, amb el seu ordre que es baralla amb el meu caos, o amb el seu caos que es baralla amb el meu ordre. Mai no la trobo perfecta, perquè mai la meva taula m’ha escrit cap línia. L’espai de treball és un accessori. Però el primer que ha de definir la persona que vol escriure és com és el seu espai de treball interior, quina és la seva actitud per escriure, perquè té la necessitat o la punyetera gana de fer-ho i perquè ho fa, que és tan com dir què vol aconseguir fent-ho. Després tot és més fluid.

És veritat que hi ha escriptors de debò que no han sabut o volgut mai respondre a aquestes preguntes. Sovint són els que pensen que la seva obra parla per ells, i no consideren interessant parlar d’ells mateixos o de les seves tècniques. Quan se’ls pregunta sobre això fan un gest de falsa modèstia i diuen:

La meva obra parla per mi. Llegeixi-la, i no haurà de fer-me perdre el temps amb preguntes tan íntimes.

L’èxit virtual acaba essent molt seductor

L’èxit virtual acaba essent molt seductor.

He robat aquesta frase a una entrevista amb Nathan Hill, autor de El Nix, publicada a El Periódico. Diu, entre altres coses:

Una manera de concretar esa sensación es la adicción a los videojuegos.
Cuando era pequeño jugaba con mis amigos a Supermario Bros y era una actividad muy social. El problema es cuando te sientes deprimido porque si todo te va mal en la vida, un éxito virtual acaba siendo muy seductor. Así estuve durante tres o cuatro años hasta que me dije que tenía que dejarlo y pensar más en mi novela. Hoy odio el hecho de que me robase tanto tiempo pero también creo que me ayudó a superar una etapa muy difícil.

Si bé és veritat que el protagonista de El Nix centra la seva addicció en els videojocs, també ho és que aquesta mena de reconeixement social es troba en altres espais de la virtualitat, tots ells inexplicables sense Internet. Rellegir-la m’ha fet pensar en la naturalesa humana d’Internet i en l’evolució de la meva relació amb aquesta persona líquida que acaba sent la xarxa.

Entre els molts canvis que Internet ha propiciat en aquest inici de mil·lenni hi ha sense cap mena de dubte el de la manera de comunicar-se. La missatgeria instantània i els xats han permès que nombroses persones es comuniquin entre elles, de vegades coneixent-se, de vegades en l’anonimat, de vegades disfressant,se, de vegades enganyant. El motiu que pot portar a cometre enganys a la xarxa -el xat és el terreny més adobat per fer-ho- poden ser diversos. Però aquest de naturalesa tant psíquica com social que apunta Hill és incontestable: buscar l’èxit social que substitueixi l’èxit real. No vull ara gratar en el concepte èxit, tant dels nostres dies i també tan contingent. Només vull indicar aquest camí de reflexió.

I si crec oportú fer-ho és per reconèixer el mateix que fa Hill en la seva entrevista i, de retruc en el seu llibre. Jo també he perdut molt temps buscant aquest èxit social a la xarxa, i ara odio el temps que hi vaig perdre i encara més: els trossos de mi mateix que hi he deixat. A diferència de Hill, a mi no em va ajudar a superar cap etapa difícil. No tinc cap justificació. A mi em va provocar l’entrada en una etapa difícil. I haver de conèixer de prop la infinita capacitat humana per a auto-enganyar-se.

Un deixeble va preguntar a Jesús

Un deixeble va preguntar a Jesús:

Mestre… què és la democràcia?

Jesús va gratar-se el cap, pensant collons, quina pregunta. I després va dir als seus deixebles aquesta paràbola:

-Hi havia un país governat per diversos partits, cadascun més curiós que l’altre. Aquest país tenia un alt empresari la mar de florentí que entre d’altres iniciatives tenia una fàbrica de tractament d’excrements de gripau. Com que l’home vetllava per la salut de les seves empreses i, deia ell, pel benestar dels seus treballadors, volia vendre molt pots d’excrements de gripau. I per obtenir lleis favorables donava diners als tresorers de tots els partits. D’aquesta manera, els tresorers parlaven benèvolament de l’empresari als seus dirigents, i aquests el tenien present en les seves oracions electorals. Els del partit Arrimados a la sopa boba deien que si guanyaven, els ciutadans podrien menjar cada dilluns un pot d’excrements de gripau graciosament subvencionat per l’estat. Els del partit Conocidos y saludados, deien que a ells els semblava que el dia indicat per gaudir de la suculenta menja era el dimecres. Els Obreros con corbata deien que el dijous i els de Tal vez podamos ho deixaven per diumenge, perquè no trobaven just que aquest dia no hi hagués cap oferta lúdica i gastronòmica a banda d’anar a missa i empassar-se una hòstia.

El deixeble no entenia res, de manera que va insistir: Però Mestre… què és la democràcia?

Jesús va respirar fondo i va dir: A Espanya és poder decidir quin dia et menges la merda.

Va ser d’aquesta manera que els deixebles van entendre que si volien seguir la dieta mediterrània, i poder anar ben alimentats i gaudir d’una vida saludable per molts anys, havien de prendre decisions radicals i complexes. De manera que van decidir seguir l’estel i… es van tornar cristians!

El primer record

El primer record de l’Oskar, de El tambor de llauna, és el del moment de la seva concepció. És clar que l’Oskar era una criatura superdotada, que es nega a créixer i s’adona de les coses que passen.

El meu primer record està relacionat amb la mort. No sé quants anys tenia, però devien ser quatre o cinc. El meu amic d’escola es deia Lluís, i va morir d’una cosa que em van dir que es deia leucèmia. Avui, encara, quan algú esmenta aquesta paraula, quan la llegeixo, recordo aquell Lluís de qui no recordo res més que aquest record. No li veig la cara, no sé a què jugàvem. Només tinc el record del dia que em van dir que es va morir -o que se n’havia anat, potser- i de les ganes infinites que vaig tenir de veure’l. De manera que vaig demanar a la mare si em deixava anar a casa seva, a veure com era en Lluís després de morir-se. No em van deixar anar-hi, però després, amb el pas dels anys, sempre que he vist un mort o morta he viatjat amb el cap fins aquest primer record. Fa pocs mesos, quan m’acomiadava de la mare, recordava en Lluís, i em semblava veure’l esperant-la. Com si l’apressés.

Després en van venir més. Diria que el meu segon record tenia la fesomia d’una monja, Sor Maria Remei, que em lligava amb una bufanda de quadres vermells a la cadira a fi que no em bellugués tant. També recordo, o vull recordar, que jo em posava a viatjar per l’aula a quatre grapes amb la cadira lligada a l’esquena, com si fos la gepa d’un camell estrafolari.

Tinc més records, és clar. Però em sembla que són més aviat reminiscències de coses que els adults deien de mi, en la dèria que té la vida d’anar-nos embolicant en la seva xarxa a base de anar-nos convertint en personatges. Com quan em deien que llegia als tres anys, o que volia entrar al parque per llegir mentre esperava l’avi Juanito. I quan arribava em posava l’orinal de barret, després de pixar-me a terra. Mai m’ho he cregut, tot això. Sempre he cregut que formava part del rollo dels grans, entestats com estaven a esculpir-me a la seva semblança. Educació, deien.

El records no deixen de ser com la llegenda d’un mateix.

 

Al fil de la Setmana del Llibre en Català

Avui és la Diada. Estic a punt de baixar a Barcelona, és clar. No només és la Diada. També és la Setmana. Al país, les coses s’encapsen, com si fos un joc de nines russes.

Al matí, al Pla de la Catedral. La cosa, segurament, va anar així: els editors necessitaven més santjordis al llarg de l’any. No tan espectaculars, potser. Però escampar les vendes de llibres de la mateixa manera que s’escampa la mantega damunt de les torrades, però sense perdre gruix.

Van assajar models diferents: al port, al territori, i han acabat a la Catedral. Van comprar casetes de fusta, la qual cosa demostra una voluntat de continuïtat. I avui ens diuen que la Setmana és ja un model d’èxit, i exhibeixen l’increment de públic i vendes per justificar-ho.

Jo n’estic content, no pot ser d’altra manera. El paisatge de l’edició en català és, avui, molt millor que el de fa deu anys. Allò més important i significatiu ha estat per mi la irrupció de les editorials independents, el creixement moderat de les mitjanes i l’estancament de les més grans. S’ha guanyat, i molt, en teixit. I la diversitat de les editorials vol dir, és clar, augmentar la diversitat dels lectors.

Estar-ne content, però, no és el mateix que estar-ne cofoi. Hi ha problemes que cal debatre, tot i que segons com pot haver-hi qui no els percebi com a problemes, segurament perquè s’ha acostumat a conviure-hi. En comentaré dos.

És evident que neixen llibreries independents, convençudes del seu paper cultural i, deixeu-me dir, polític. No només vènen. També dinamitzen i difonen. Però no és gaire bo no alertar que falta muscle, que cal més estructura perquè, ara per ara, són febles. Hi ha més expectatives i possibilitats que realitats.

I les editorials, en general, han caigut en una voràgine. Hi ha diarrea editorial. Es publica massa, perquè es publica massa cosa fora de criteri, per omplir lleixa.

L’edició en català s’ha d’aprimar. Però només de greix. Està en un estat de salut de mena pícnica. Està grassa i cal fibrar-la.